Lo cert es que jamay aquelles melodíes, recorts de la infantesa, reliquies d'un passat llunyá en que l'art y'l sentiment brollavan del mateix cor del poble, havían sigut recullides ab tanta devoció pels mateixos que les exhalavan. Semblava com si, per virtut mágica, revetllessin el geni de les montanyes, que jeya encantat per aquelles afraus tan catalanes y que, filtrantse en sos esperits anèmichs y gelpresos pel baf d'un sigle sense fè ni ideals, els fes reviure ab tremolors de joya, com als branquillons despullats pels rigors del hivernás, les gropades de nova sava, covada per l'alè de la primavera.
Les sentides estrofes de «L'estudiant de Vich», plenes de sentiment y frescor; les del «Mariner», d'un romanticisme tant catalanesch, embaumades ab les aures del mar; les de la punyenta tragedia «Els estudiants de Tolosa», les de «La filadora» y del «Serpent de Manlleu» d'un picaresch ignoscent; les «Montanyes regalades», plenes d'anyoransa y dolsa melangía; les cíniques y despiadades de «La Jutjessa», y tantes altres del inacabable repertori de la musa popular, eran ensajades de primer, y seguidament executades ab una delicadesa y un art tant seductors, que deixavan admirats als mateixos executants que no's creyan capassos de tanta perfecció. Es que, de la mateixa fusta del músich-poeta