Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/203

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que les havía creades, una lleugera insinuació del mestre intel-ligent, els bastava pera identificarse ab la conciencia del autor.

 La nit venía damunt y calía acabar, més que fos ab recansa de tothom. Faltava'l remato obligat de cada any abans de desferse les colles, la cansó dels Segadors.

 —La dels Segadors y plegar; —decretaren les persones majors.

 Se volgué donarhi la solemnitat de la mímica á que son tan aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en Montbrió, qu'era ja'l mestre indiscutible, se posaren tots formant ampla rodona, empunyant llurs volants, y prou distanciats els uns dels altres, pera moures ab llibertat. Aixís, comensá'l mestre á psalmodiar aquelles notes tètriques, que semblan eixides de sota les llosanes del cementir de la Patria. Sa veu, poderosa y plena, rodolava pels espays de la nit, despertant ecos estranys, que repercutían en els cors del auditori, ab aquell agre—dols de les impressions trágiques. «¡Bon cop de fals, —defensors de la terra,— ¡bon cop de fals!!» responía á cada estrofa'l chor de segadors, que, tot brandant les fals arran de terra, mareavan el ritme ab el ressò feréstech de les tallantes eynes.

 Á mida qu'avansava aquella narració punyenta de les desditxes d'un poble en camí de la desesperació, la entonació del psalmista,