inofensius monuments dels que res tenían que dirne, ja que ni eran fortaleses que deguessin ferlos por, ni immobles tan inútils que no poguessin rendir altre s serveys en substitució dels qu'anteriorment havían prestat.
¿Còm no s'ocorregué, donchs, als revolucionaris conservar, pera aplicarlos á altres usos, uns monuments que, áduch no apreciantne'l mèrit artístich, no podían deixar de considerarlos aptes, per sa solidesa y grandiositat, pera subvenir á moltes de ses propies necessitats? ¿Estavan tan sobrats d'edificis sólits y espyosos, ò era aquella generació capassa de produhirme de mellors? Ben lluny d'això, perque dificilment se trobará en la historia altra època més xorca pera les concepcions d'ordre monumental, qu'aquella que vegé desaparèixer lo mellor que s'havía contruhit en anteriors centuries.
Y no es encara això lo que més sorpren, sinó la passivitat ab que aquella generació vegé arrunar lo qu'era incapassa de construhir, passivitat que's demostra ab la vergonyosa indiferencia ab que contemplá la catástrofe. La empenta fou rerrible y l'huracá revolucionari desféu y esmicolá tresors immensos. El saqueig, seguit del foch y del picot, produhí danys incalculables. Ab tot, ja podríam donar gracies á Deu de que haguessin arribat á nostres temps els monuments, tal com quedaren
