Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/216

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


una ocasió pera declararse, sense qu'en els moments crítichs ne trobés may cap de prou oportuna, vegé, en les expontánies confidencies de la noya,'l camí obert y determiná llensarshi, mes al anar á ferho li semblá de sobte que'l basament de sos designis li fugía de sota els peus. Se quedá uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, y á mida que son cervell les anava combinant, sos llavis anavan articulant les paraules inicials, de les mateixes.

 —Desitjos, sensacions noves, penes, desficis, —anava dient, com parlant ab sí mateix.— També jo'ls tinch; també jo'ls, sento. ¿No son efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos? Cada ánima es un mirall: dues ánimes comprenen son dos miralls encaratas que reproduheixen ses propies imatges fins al infinit, sense que sigui possible precisar quína es la inicial. ¿Què té d'estrany, donchs, que

 osaltres ens reflectim mutuament unes mateixes impressions, sense que pugui dirse quí ha comensat?

 Però, com si s'adonés de que per aqueix camí no avansava feyna,'s repensá y, parodiant un passatge del Evangeli, digué de sobte, encarantse ab la noya:

 —Dígui, Montserrat: ¿què hi há de comú entre vostè y jo?

 Estranyada ella de la pregunta y no poguent capirne la intenció, contestá: