Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/223

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


la sòrt de compèndres dues ánimes es á mitges.—

 Aixís, entre deleytoses pauses y amorosos mots, trancorregueren llarchs instants, fins que, revenintse, ell digué, cambiant de tò:

 —Y ara que'ns hem descobert mutuament el cor, ara que ja podem dir qu'estem promesos ò sía lligats per un compromís moral, tan indisoluble pera nostres conciencies com el que, ajudant Deu, contraurèm davant del altar, es precís que considerem nostra situació actual desde un altre punt de vista. Tant tu com jo tenim persones ab dret y dever de intervenir en nostres afeccions. ¿Què't sembla que deven fer?

 —No ho sé, —digué ella humilment.— Tinch plena confiansa en tu y á la teva má ho deixo. Á mí ja desde ara no'm toca més qu'obehirte en tot.

 —¡Oh! No pas encara, —exclamá en Ramon, rihent encantat del graciós posat ab que la noya acompanyá ses darreres paraules.

 Després, reprenent son ayre sèrio y carinyós, comensá á exposar son plan. Esplicats els escrúpols y delicadeses que l'havían inclinat á demorar sa amorosa declaració, afegí qu'ho tenía tot disposat pera son retorn tan prompte l'hagués realisada, proposantse no tornar fins que pogués ferho ab el carácter de promès, á qual fí son oncle cuydaría d'obtenir el formal consentiment de la familia.