Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/233

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Per fí, com aquella escena's prolongava ja massa y mossen Joan no donava senyals de surtir de son mutisme, esperant la contesta, li fou forsós á don Eudalt revenirse y parlar.

 —Mossen Joan, —digué ab veu tremolosa;— m'ha sorprès tant sa petició, que, sinó perque conech á vostè de tants anys y'l tinch per home sèrio y formal, me creuría que's tracta de una burla...

 —¡Don Eudalt...! —exclamá'l Rector, ferit per semblants paraules.

 —Ja veurá: perdoni, —afegí precipitadament aquell al compendre sa imprudencia, fins ab el gesto de protesta que feu sa propia muller.— ¡Vatja! vull dir que m'ha estranyat tant sa demanda, que... ¡vatja! no sé còm dirli qu'es impossible.

 Y mentres se regirava en son setial, ab visibles mostres de sofocació, mossen Joan no perdía la calma, coneixent com coneixía suficientment á son feligrès, apart de que ja hi contava en trobar alguna resistencia en sa proposició.

 —Miri, don Eudalt, —digué amorosament;— jo parteixo de la basa de que sa filla es una minyona de totes prendes morals y materials. Les primeres, tal volta més que vostès mateixos, estich jo en situació d'apreciarles. Les segones, á la vista estan de tothom y pregonades són per tota la montanya. Crech que fins un