Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/241

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




XII



M

ossen Joan, que ni esma havía tingut per'alsarse, restá aclaparat baix el pes d'aquella tempestat que may hauría cregut pogués ser tan grossa. Donya Dolors, de peu dret, evidenciava ab el traspás de sa fesonomía el trastorn de son esperit. Altres vegadas havía vist en son marit accessos que, més ò menos passatgers, eran impropis de sa naturalesa apática y gelada; però may l'havía vist en tal grau d'excitació, ni's creya ella que pogués arribarhi, y això que coneixía á fons son temperament.

 Llarga estona permanesqueren silenciosos abdós. Sens dubte regoneixía la bona senyora que havía picat massa fondo ab sa sátira, no havent tingut prou corretja pera aguantar sos nervis exitats pel cúmul d'intemperancies buydades pel seu marit.

 —El mal ja está fet, y es inútil entrar en lamentacions, —li observá mossen Joan.— Lo que