Aquest medi li proporcionava la mateixa carta. Efectivanient; venía á dir en Ramon que sols acceptaría la má de la Montserrat, renunciant aquesta'l pubillatge de Serra-Bruna. Donchs be, això (que no podía ser més qu'una baladronada del jove, perque no's renuncía pas aixís com aixís un nom y una seqüela com la de Serra-Bruna), estava escrit — y firmat y á n'això devía atenirse fort y ferm.
Calía, donchs, de primer, cerciorarse be de si la noya estava realment enamorada d'en Montbrió, ja que á n'ell no li constava pas. En cas afirmatiu, procuraría portarla á la rahó, fentli veure lo desencaminat de sos propòsits y seduhirla ab la perspectiva d'un bon casament ab altre jove de millors condicions que ja li tenía buscat. Que la noya no cedeix, lo que no es de creure; la posaría en l'alternativa de renunciar á son amor ò á son pubillatge. Qu'es tan faltada de judici qu'això no la vens... Allavors la oferiría pelada com un cogombre y... sens dubte será ell, en Montbrió que hi renunciará... ¡no hi há de renunciar! vaya uns trutxes com son els joves de avuy día...
Encoratjat per la lògica que li sugería sa petitesa d'esperit, y admirat de son propi maquiavelisme, sortí del cau ab el propòsit de dur tot seguit son plan á la práctica, y trayent el cap per la mampara que donava al cusidor, cridá ab veu seca:
