Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/252

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Es que precisament se tractava de demanar aquesta autorisació; —s'atreví á dir ella ajupint el cap.

 —¡Ni aixís! perque, veus? ara has donat ales á qui jamay pot ser el teu marit.

 La filla abaixá encara més el cap, y de sos ulls inflats comensaren á caure algunes llágrimes.

 Son pare sentí afluixárseli un poch els nervis. Li prengué la má y ab veu més amorosida continuá.

 —Però, que no ho veus, filla, quín disbarat anavas á fer? ¿no comprens qu'un jove d'aquesta mena no fa per tu? que, sent tu pubilla, no't convé un jove setciencies, arrematat, que enorgullit ab ses ínfules d'estudis, títols y diplomes, y envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faría sería tirarte á recó? Tu pots y deus ser mestressa y jamay t'has de resignar a ser criada; la teva posició es pera manar y no pera estar á les ordres del primer saltimbanquis que se't presenti. Tu pots y deus escullir marit, y no has de consentir que sía un altre que t'esculleixi á tu. No'n faltava d'altra...

 Ademés, ¿no l'has sentit còm desvarieja? Sempre carregat de cansons y de follíes; si fins crech que parará boig. ¡Vatja! espero que'm farás el favor de no pensar més ab aquest home.