y tan glatit document, el patracol, tot plè de segells, timbres y firmes esgarrapades, que, ab llenguatge xurrigueresch y macarrònich, venía á dir que don Eudalt tenía rahó y que's guardés tothom de tocar á sos drets, que si un día pogueren esser entelats y discutits, quan encara la justicia no havía parlat, ara, ab aquella xanfayna de lletres grosses y ab aquelles empastifades de tinta y sorra, venían á quedar més lluhents que'l mateix sol.
Don Eudalt estava encantat, perque ¡oh poder de la justicia humana y admirable providencia tutelar de la gent encarregada de sa administració! ell demanava que se li reconegués el dret de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma y la sentencia li reconeixía'l senyoríu del mateix. Es á dir reclamava les herbes sobrantes després d'apeixats els remats vehinals y la justicia'l feya senyor de tot. ¿Què més volía?
Però, sobre tot, l'honor; aquest sí que quedava ara sense mácula, després de tan brillant triomf. L'honor! qu'era per lo únich qu'ell havía treballat. Perque está clar qu'ell no volía pas més de lo qu'havía demanat; lo demés li era sobrer. Donchs, de primer pendría solemne possessió de tot pera que tothom el reconegués; després, si's portavan be, retornaría'l dret de pastura al poble, per lo menos provisionalment, no reservantse més que'l dret de
