emanacions salabroses de la boyrada, qu'era d'aquelles que, com dihem á montanya, els gossos no s'oviran la cua..! Y tot per arribar primer á la jassa de Cortils, guanyant per má als del poble.
Quan collavan á la Guixosa, ja la lluna havía cedit la preeminencia als primers resplandors del llustre matinal: una darrera y curta pitrada'ls posá á flor de la broma cayguda, sobre la qual tragueren els caps com els nadadors á flor d'aygua, dominant sa superficie que s'extenía al lluny llisa y mate, com la de un mar mort, sense vibracions ni reflux de cap mena, sota un cel d'un blau intens en que encara hi brillava algun qu'altre estel tot batentse en retirada. Les serres més alteroses apareixían com illots y motes desgafats del massiu de Serra Calma y ses derivacions. De les profonditats d'aquella massa gasseosa,'n surtían remors mitj apagades, com per la opacitat d'un medi ambent sense vida. Les aygues de les torrenteres, al rodolar per sos llits de pedra, formavan un confós brugit com de llunyana ressaga, dominada per esclats de veus humanes, corrandes de fluviols y repichs de esquelles y campanes, afònichs ressons de festa que semblavan eixir de sota terra, com els de la llegenda de Lloret Selvatge, qu'anyalment remembran als esferehits pagesos la sacrílegalega orgía d'aquells sarauistes que no's
