Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/275

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


deturavan ni per respecte al Sant Sagrament. Bels d'ovella y bramuls de vaca repetits y desficiosos, recordavan els estranys bruels que encara avuy ressonan sota les llotoses aygues de les llacunes de Pals.

 Á part d'Orient una llista de broma estrática, més macissa y negrosa que la boyra que per allí's perdía en els límits del horitzó, poch á poch anava prenent tons d'un moradench verdós com la mena de coure al caldejarse al gresol. Á poch comensá á clivellarse y de les escletxes semblava anés á traspuarne foch, tant n'eran de vermelles. Els cantells s'enrogiren més encara, fins al blanch, y, á la fí, per ses crestes, comensá á espurnejar una llum blavenca, irresistible, y l'estratus, esmicolat, se desfeu en enceses boyrines que, unes aprés les altres, morían aniquilades pels resplandors del astre rey que triomfava, inundantho tot ab sos raigs de foch.

 El sol es la vida de la naturalesa. Per sa virtut, la boyra dormida's despertava, comensant per inflarse com el llevat al forn: després s'esquinsava á grans floques que, empeses per l'aura matutina, se revolcavan, cargolantse per les comes, gambant pels barranchs y les cingleres y produhint, al tapar y destapar com immenses cortines, efectes d'una fantasmagoría fora de tota ponderació. Á lo bò, allá ahont semblava haverhi sols per límit l'infinit,