rosses y ferrades. Garlayre de mena, parlava ab tò de falset y á crits, com si tractés ab sorts, per lo que se'l sentía be, més que fos cent passes lluny.
En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son interlocutor una singular forsa intuitiva, ab bon cabal de sentit comú, que feyan escoltarlo ab gust, majorment quan parlava de coses y persones de la terra.
Varies vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, y una d'elles, com manifestés el jove propòsits de passar uns vuyt díes á la Rectoría, en Pascal digué de sobte:
—¿Vuyt díes? No'ls hi estará pas.
—¿Perquè nó? —preguntá aquell, admirat de la seguretat ab que aquest parlava.
—Perque la fam l'en arrebassará ¡puday!
—¡La fam! y ara? qu'esteu boig? ¿Patir fam á casa del meu senyor oncle?
—Á casa del seu senyor oncle ni vostè, ni ningú n'hi patiría; mes á casa de la seva majordona, sí.—
Y com vegés qu'en Ramon no's refeya de la seva sorpresa, afegí:
—Es un puday de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa del senyor Rector y no pot sufrir que gasti un xavo per ell ni per ningú. Y ¿què's pensa vostè que, á no esser per la Felissa, no sería jo encara in totim á la Rectoría? Ha de pensar y entendre ¡repuday!