Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/300

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


vèrtich suicida que dominava á les besties, foren les persones que comensaren á heureseles elles ab elles. Negats els cors de rabia y desesperació, comensaren á recriminarse uns als altres, titllantse de lladres, de borts de mala dona y de fills de qualsevol cosa. Brandejavan els garrots y les fones, xiulavan furients els rocalls y si no venían més prompte á grapats era perque ho impedía la barreja de besties que corrían d'assí d'allá esverades, moltes de elles mostrant sanchnoses la pell y les banyes. Les pedres comensaren á fer blanch, relluhiren alguns ganivets y ben aviat també algunes pistoles, que de tan negres y ronyoses semblavan surtides d'un femer. Sonaren repetidament alguns trets, un guardia fou ferit d'un bras y'l cabo, que ja era ronch de tan cridar «¡Alto á la justicia!», maná foch; y dominant tots els altres gemechs, se sentí una veu esgarrifosa que cridava «¡Pare, jo som mort!». Era'l pobre noy del Payré que, botent com una pilota, aná á caure sobre la gleva, cargolantse y llensant un doll de sanch.

 Fou la senyal de campi qui pugui; á la veu de «N'hi há un de mort» tothom fugí á la esgarriada Llevat dels guardes y alguns pastors vells, ben pochs foren els que quedaren allí, plorant sobre aquell camp de desolació.