dels valldepedrenchs, donchs eran molts els que, al vèurela á n'ella, exclamavan: «¡Si fos aquell nostre senyor, no passaría lo que passa!...
Y ¿quín dubte té qu'era l'amor d'en Montbrió que l'havía transformada, infunditli la seva ánima coratjosa y genial? Pera tothom les breus estancies del jove en la comarca havían sigut causa d'impressió més ò menos fonda. En un ò altre sentit, tothom havía experimentat la especialíssima commoció qu'el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produhía en qui tingués ánima y fins en molts que semblavan no tenirne ò tenirla de suro. Però en ningú aquesta impressió havía sigut intensa, y trascendental, si bé en diferent sentit, com en don Eudalt y la Montserrat.
Aquesta, á diferencia de son pare, havía sabut copsar á plè cor les dolceses virils d'aquella ánima apassionada, y de sos esclats de feridora franquesa n'havía comprès la noblesa de sa ingenuitat y de sa bona intenció. Sovint les embestides que, á tall de boig, donava á son pare, com á bona filla l'havían ferida al mitj del cor, mes, impregnada com estava del esperit del jove y segura de la bondat de sa doctrina, les hi perdonava, com se perdonan al metge les tortures que fa sofrir al malalt pera tornarli la salut perduda.
