Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/33

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


quies de Prunés Vall-llosell y Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eran envers les sis del matí que vaig veure que la Pedra-forca portava caputxa y vaig sentir les campanes de Vall-llosell, clares com si fossen á mitja hora. Jo que vaig dir: «Puday!, avuy tindrèm tamburinada, mossen Joan». «¿Vols dir?, feu ell tot esmorzant; donchs mira, estigues alerta y avisa». Á dèu hores ja no's veya'l sol y vaig sentir un trò cap á la part de la Pobla. Vaig dir: «¡Ja hi soms!». Á onze hores, á Prunés ja repicavan de debò y's veya cap á les serres de Castellar d'en Huch un tap que feya feredat. La burinor s'anva atansant y cap á mitj-jorn hi havía un tall de serena ¡repuday!, qu'era lo que'm feya menos goig. Aviso á Mossen Joan y, quan va estar amanit á sota'l porxo de la iglesia, ja la teníam á sobre y queyan unes gotes com el pla de la má; cap á Vall-llosel y Daurada ja rebían de valent. «Caratsus, això va de males, deya mossen Joan tot rodant el cap, això porta malicia». ¡Repuday! el cel semblava que s'esquerdava, vegentse negre com una gola de llop á part de allá de la serra del Teixayre; ja les avansades surtían pel Coll del Bort, quan mossen Joan comensá les malediccions ab el salpasser alt y llatinada que te crió. Jo estava espaterrat de veres y anava diguent tot baix: «¡Repuday, avuy sí que batrèm abans de segar!». La Fe-