Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/354

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 ¡Ah! senyor oncle! No es lo que á mi més me apena l'espectacle d'aquestos valldepedrenchs, regirantse irats contra'l senyor que, en lloch d'ampararlos, els agraviava. Encara es això un síntoma biològich, digne d'esser tingut en compte, per quant revela en ells un cert grau de vitalitat que'ls fa posar la má ahont senten la escoysor de la ferida. No succeheix tant allá baix, ahont veuría les masses desferse en estúpides manifestacions, cridant sense saber lo que demanan, pagantse de retòriques y com si estessin mancades del instint de conservació, ni saben distinguir els amichs dels butxins que'ls aquissan contra persones y coses que cap mal els hi han fet. Això es lo que á mí m'apena y'l convenciment de que aquell sentit práctich de rassa, el caliu de patria catalana que contava revifar d'entre les despulles del cataclisme, es ben acabat.

 Jo prou he probat de ferme escoltar, cridant que á casa nostra lo vey es la llibertat y lo nou la tiranía; que la democracia, nostres avis la tenían en la massa de la sanch y la practicaren fins que morí á mans dels qu'ara'ns la envían falsificada; que calía reconcentrarnos en nosaltres mateixos, perque dintre nostra rassa hi trobaríam tots els elements necessaris pera esser lliures, sense recórrer á pautes exòtiques, expedides per un centre, per temperament, per historia y per educació avassalla-