Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/382

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


quía encara més la cara de madona adolorida de la seva estimada;— sí que te'n creya, y Deu sab la guerra encesa en què's debatía mon cor, bategant d'amor per tu y crudelment injuriat per ton pare. ¿Creus tu que's resolen tan facilment els plets en que s'hi interessa un cor bárbarament partit en dos? Allavors me semblava que cedir massa aviat era egoisme, mes ara penso que l'egoisme estava en ferme sort á vostres penes. M'afalagava'l vèurem solicitat d'allá ahont n'havía sigut rebutjat com un captayre y trobava, fentme gruar, un refrigeri á les ferides de mon amor propi. De lo que no m'adonava, desventurat de mi, era qu'ab mes grolleres satisfaccions, xipollejava sobre un cor ignocent y del que may n'he sigut prou digne. Me'n arrepenteixo de veres y t'ho confesso perque'm perdonis, vida meva. Me perdonas ¿oy?

 ¡No l'havía de perdonar, pobra noya! sols que no pogué manifestarli sinó ab l'arrobament de sa fesomía, que passá com de mort á vida, perque en aquell instant aparegué la Loreto que, més arrebatada que sa germana y més disculpada pels pochs anys, se llensá inconsideradament al coll del jove, plorant com una Magdalena. Á poch comparegueren les minyones del servey, també plorant d'esperansa, com els náufrechs al ovirar la llanxa de salvament.