en qu'en Montbrió triomfava, alsantse com un deu irat sobre aquella trista y desvalguda familia que, postrada á sos peus, li implorava perdó y misericordia, ella, la deixebla convensuda, la seva enamorada, la que s'emmirayava en sos uys y li dedicava tots els sospirs de la seva ánima, el deixá pera córrer als peus del pobre y vensut autor de totes les seves penes, á qui prodigá les més tendres caricies.
—¡Pare! —li diu, ab sa veu flexible y carinyosa.— ¿Perquè es tan crudel ab nosaltres? ¿Què li hem fet perque'ns vulgui perdre, fins perdentse vostè mateix?
Hi há entre'ls experiments de la física recreativa, el de la nota simpática, á qual única vibració's commou la flama d'una candela cada vegada que ressona en mitj dels ruixats de armonies d'una tocata. No sé si això es prou bona comparansa, pera esplicar lo que li succehí á don Eudalt al sentir la darrera frase de la seva filla. Li vingué com un tremolor, y una suor freda inundá son cos. Després sentí com si se li esquinsés alguna cosa á dins del cor y, nuántseli la gola, comensá á sanojotar y á vessar abundoses llágrimes, ell que, en mitj de totes ses tribulacions, de sos terrors, de sos desenganys y de tots els rebregaments de son amor propi, no havía pogut may vessarne ni una.
—¡Filla meva! —cridá ab veu afónica y pre-
