arribava fins á mitj riure entre'ls pellingos de sa cara marcida.— Ara, anèm al cas, que'l temps es curt.
No tinch pas de ponderarli, don Eudalt, que la situació de vostè y familia en aquests moments es gravíssima. Per no tornarnos á enfadar, no esbrinèm pas de qui es la culpa; consignèm el fet y fora. El país está en plena revolució, y no hi há avuy més autoritat que la que cada hú's pren y sosté ab son major ò menor prestigi. Á Vall de Pedres está en mans d'un enemich jurat de Serra Bruna, home sense escrúpols ni conciencia, y aquest ha concitat el poble contra vostè, aquest poble entre'l que vostè no ha sabut sembrarhi ni una llevor de carinyo... Aquesta es la veritat, don Eudalt, si val á dirho, perque fins els pochs elements qu'estan disposats á ajudarlos, es sols per la cara d'aquestes bones senyores y tal volta per instint de propia defensa.
La fesomía del senyor torná á enfosquirse, comensant de nou á sanglotar, y dirigintse vers sa filla gran, que seguía aclofada á sos peus, exclamá:
—¡Còm vos he perdut, filla meva! ¡Perdonèume si us plau! —Y dirigintse á n'en Ramon, afegí:— Y bé, ¿què tinch de fer ara, pobre de mí?
—Rendirse á discreció, don Eudalt.
—¿Rendirme? ¡Deu meu! ¿Y no estich pas prou rendit encara?
