Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/410

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




IX



L

ograt el propi domini, en Montbrió torná á esser el mateix d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat y de calma freda, un humorista empeltat de filosoph, ab una verba irònica y penetrant, ab deixos de fonda amargor y esclats de franquesa selvatja, ben apropòsit pera dirigirse á n'aquella caterva d'amotinats que, esborronats per lo que acabavan de veure y sentir, l'envoltavan encara ab les armes als dits.

 —¡Al cap soms, valldepedrenchs! —els cridava ardidament,— y á veure si m'espliqueu què hi cercavau á Serra Bruna, com no fos fer para—esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de tenirne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us prometía la grilla y ben cert que vosaltres poch qu'hi feyau escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat, se pot robar sense perill d'anar á