Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/431

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


allavors, també ara ses mare y germina li dirigiren fondes mirades d'encoratjament. No calía pas tant, perque'ls temps, que no transcorren may en vá, havían trempat sa ánima en els grans dolors, en les grans sequetats y en els grans exemples.

 Aixís es que, mitj alegrantse de la ocasió que se li presentava pera surtir de dubtes, el seguí ab pás ferm, entrant al estudi quan ja aquell s'asseya á la poltrona y comensava á regirar llibres y tinters, tot carraspejant, sonantse y pipant el cigarro, tal com un home que vol donar més gravetat á una sentada que no sab per ahont comensarla. Pel fí, asseguda la noya al seu costat, comensá:

 —Poch més d'un any fa, filla meva, qu'en aquest mateix lloch varem parlar d'un assumpto que va portarme un gros enfado... enfado que dugué molta cua, perque ajudá á ferme perdre l'enteniment y vingué... tot lo demés. Ara bé... jo no sé còm dirho ni còm agafarho, mes entench que tinch obligació de parlarte del mateix assumpto. Dígam, donchs: ¿has reflexionat sobre lo qu'allavors me vares dir y jo te vaig respondre? ¿De quín parer ets ara?

 —Jo crech, —digué modosament la noya,— que no tinch pas motiu d'haver mudat de pensar. Fins me sembla qu'avuy estem més lligats que may ab... aquell senyor, després de lo succehit.