Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/437

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de promesos; de primer tot son glories y després totes les tares surten, quan ja no hi há remey. Fins de mí mateix pots pèndren exemple... ¿Y quína necessitat té la pubilla de Serra Bruna de lligarse aixís, poguent escullir un marit que no li fassi may ombra?...

 Les senyals d'impaciencia de la noya interromperen al bon senyor que, comprenent que no anava pas bé, desviá'l curs de la seva tontería per altre indret:

 —Veus? si m'hagués demanat la Loreto, menos mal, perque ell, ab la posició que té y ab el dot qu'ella li portaría...

 La Montserrat pogué resistir encara menos aquell nou curs de filosofía estúpida, que per desgracia informa massa sovint l'esperit de nostres pagesos.

 —¿Es á dir, —exclamá,— que la Loreto s'hi fa menos tala que jo, pera llensarla en mans de qui per endavant suposa qu'ha d'esser un mal marit? ¡Llástima que no puga jo agrahirli tanta atenció! Cregui, papá, qu'aquesta conversa me fa més mal del que vostè's pensa. Per ma part, sols dech repetirli lo que ja sab: ò'm casaré ab en Ramon ab consentiment de vostè, ò no'm casaré ab ningú, encara que vostè m'ho mani. Si es el pubillatge que'l fa patir, no'n frissi pas més perque, casada ò fadrina, li'n faig ben franch, com ben franch li'n feya ell en sa demanda. Fassi cas omís dels meus