des é interpretades del diari que per aquells temps se cuydava de pasturar les remades del infinitus numerus per les sempre delitoses margenedes dels grans egoismes socials, se manifestava girat com una mitja, fent de mal sentirli contar lo que sabía dels polítichs de sa coneixensa, d'aquells mateixos qu'havía rebut y obsequiat en sa propia casa acceptantne les engrunes de favor que li feyan.
Tocat del sentiment de la ingenuitat ò del esperit de la confessió en aquell sobretaula memorable, don Eudalt buydava secrets que no havía tret may á la llum del sol. Allavors se aclarí aquell misteri qu'embolcallava el rápit período de sa diputació á Corts, del que no parlava may, ab estranyesa dels que coneixían son carácter vanitós. Sembla que alguns companys de diputació li conegueren prompte la flaca de la vanitat y la curtedat de gambals (això no ho deya ell, ho deduhían els oyents) y prenentlo per primo, com ells diuen, li embestiren la bossa desconsideradament, comprometentlo per fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto se degué estendre tant que arrivaren á atuhirlo. Fins contava que s'havía vist assaltat pels corredors del Congrés, ni més ni menos que quan se les havía ab els timadors del moll de Barcelona. Però aixís com aquests no li feyan gran por per que sabía que els municipals els agafavan, als del Congrés
