Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/475

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


destruhint á les barbes mateixes del interessat, les ilusions que'l bon desitj volía formarse.

 —Mossen Joan, —digué, per fí, encarantse ab el malalt y prenent un tò solemne;— vostè no es pas cap criatura y té prou coneixement de les coses del món, perque jo hagi de tractar d'enganyarlo. Hem arribat á un punt en que la ciencia humana ha de confessar la seva impotencia. Á dalt n'hi há Un que tot ho pot y á n'Ell hem de confiarnos perque hi fassi més que nosaltres. Tingui ánim y fora, que no será pas més de lo que Deu voldrá.

 Y ab aquesta jaculatoria s'apartá del llit y feu cap á la sala.

 Mossen Joan se'n despedí ab una estreta de má y ab sa dolsa mitjn rialla.

 En Montbrió, aplanat y aturrullat per lo que veya y sentía, seguí al doctor preguntantli, ab la major ignocencia, què n'hi semblava del estat del malalt.

 L'interrogat el mirá fit á fit y, pensant sens dubte qu'encara no havía parlat prou clar, li contestá bastant secament:

 —¿Què vol que me'n sembli? Qu'es home mort. El diagnòstich es ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions morals dissimulades, que son les més funestes, y... quí sab si també per una deficiencia d'alimentació. Això com á factors passius. Com