Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/479

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


viatger que recorría una vía penosíssima y li mancava encara passar moments de terribles probes, vensudes les quals havía de trobar la ditxa, el premi, la gloria.

 —¡Vés, ánima cristiana, —li deya,— que Deu te perdona; segueix aquest tránzit dolorós; bèu aquesta copa d'amargura, la més cohenta però la darrera d'aquesta vida de miseria; vés, que Deu t'espera y'ls ángels t'obran les portes de la Eternitat! ¡Despúyat d'aquest farcell de podridura y vola felís á la mansió de Deu!

 Y'l moribont, ab la boca badada, cercant un ayre que ja no vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, ab la pell aplanada sobre els òssos, encara mitj reya entre'ls suors de les darreres ansies y mentres les llágrimes agòniques creuavan sos polsos, sos uys brillavan ab un dèbil llampech, com els del assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. Á mida que minvavan ses forses, á mida que s'anava acostant l'horrible instant suprem, la veu de mossen Isidro s'anava fent més carinyosa, fins á adquirir inflexions d'una dolcesa inconcebible, donada sa ruda y vulgar fesomía. Li aixugava la suor del rostre y li parlava á cau d'oreya, contantli coses del cel, tal com parla una mare al seu fillet pera adormirlo.

 Á vegades resava á mitja veu, exhorcisava ab el salpasser y donava á besar el Sant Crist