Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/482

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


se destacava sobre la blanca tela del coixí, mitj inclinada, formant una silueta d'una elegancia ascètica com la d'una esculptura de Alonso Cano. Els uys entelats miravan mes no veyan y sa boca, desmesuradament oberta, semblava buscar ansiosa un oxígen que cap alivi portava á sa sanch. La de mossen Isidro, que ja no parlava y sols resava entre dents, quedava dins l'ombra, acotada è inundada de una suprema angunia. Mirant fit á fit les verdoses fesomíes de son vey company, semblava espiar el moment precís de surtirli l'ánima per la boca.

 Sería una preocupació de son esperit fortament commogut, però lo cert es qu'en aquells instants li semblá á n'en Ramon veure que la descomposta fesomía de son oncle's reanimava com banyada, d'un resplandor celestial, que reapareixía son habitual somrís, qual hermosura s'aquilatava per quelcom que no era de aquesta terra, mentres que'l gemegor, poch abans curt y precipitat y que fins per un moment s'havía interromput, reprenía, allargantse com un immens y suau suspir. La vida s'anava á trencar per fí y semblava que s'aguantés sols per un bri, per una filagarsa del vaporós manto de l'ánima que s'enfugía. El jove sentí part de dins, á les entranyes, quelcom que se li esquinsava al compás d'aquell gemech, darrer comiat d'una vida que finía y,