Y en tant no era mort, qu'ell el sentía trastejar, enfeynat, per la estancia vehina; el sentí aproximarse al estudi y claquejar el llocateu á la pressió dels seus dits obrintse la porta; el sentí creuar l'habitació, percibint clarament el refrech de ses robes talars; el sentí apoyarse en el respatller de la poltrona, que'l saludá ab aquell gemech familiar, propi dels veys amichs; sentí com li posava amistosament el bras sobre'l muscle, rodejantli'l coll; percibí'ls batechs de son cor, uns batechs cumplerts, glopejant un doll de sanch fresca, regenerada; sentí l'alenada de son respir, batentli sobre'ls polsos una xardor jovensana, plena de vida, y, per fí, el contacte suau d'uns llavis humits buscant sa boca y una veu tendra y carinyosa que á cau d'oreya li preguntava:
—Y donchs, ¿qu'es això que't té tan capficat, fill meu?
Allavors girá'l cap, com qui's desperta d'un somni. No era son oncle que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa propia muller, que li somreya dolsament al notar sa sorpresa.
Ja revingut, s'alsá ab la fesomía illuminada y, passant sa má revessa per la cintura de la seva esposa, ab l'altra li posá davant dels uys la preciosa troballa, dihentli ab veu solemne:
—Es el testament del meu oncle, es el seu mateix cor escampat per aqueixes págines, entre'l perfum de ses propies llágrimes, llegat
