Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/70

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



 De tant en tant, el sol semblava com si anés á traure'l nas per una clariana, que no era més que una solució de continuitat entre la bromada que se'n anava de buyt pera fer lloch á la que venía carregada d'aygua.

 Una vegada en que la majordona tornava ab el seu pich pich, fentli notar que unes espesses bromes blanques que fugían rossegantse á flor de terra per la costa, eran senyal infalible de la fi de la pluja,'l jove no's pogué contenir.

 —Ja'n te de ganes de que me'n vaigi —exclamá,— però sápiga qu'encara'n tinch més jo d'anarmen, sols per no sentirla ni vèurerla á vostè.

 —¡Jesús, María, Joseph! sant cristiá! y ara! quines coses de dir! Vegi si jo puch tenir ganes de que se'n vagi! ¿No es vostè'l nebot del senyor Rector? ¿No'l té ell á gust? Donchs lo qu'ell vol á mí m'está be.

 En Ramon li girá l'esquena y's posá á passejarse per la sala.

 De sobte aquella que s'havía eclipsat un moment, torná cridant:

 —¡Veigi, veigi, senyoret, com surt l'arch de Sant Martí; digui si no es això senyal de bonansa.—

 En Montbrió s'aproximá á la balconada que treya á la miranda, y vegé l'esplèndida arcada extenent sos brillants anells de serra á serra,