Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en aquell moment no havía comprès que sa inconcebible tossudería havía, per forsa, de deixar en situació poch ayrosa al pobre Rector davant d'quella tan amable familia, lo qual havía de revenir en noves mortificacions y motius de pena pera'l bondadós vell, que ja prous ne portava á sobre per tot lo succehit. Altrement, tals paraules li feren sospitar'si la noya hauría penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaría en ella una perspicacia, ensemps qu'una delicadesa de sentiments, que'l feriren com una revelació.
Y era tan simpática l'ofrena y tan insinuant la invitació en boca d'aquella hermosa y casi desconeguda donzella que... ¡vaja! hagué de declarse vensut.
—Senyors... no puch resistir més: disposin de mí, —feu l'hereu Montbrió, acotant el cap y obrint els brassos que tenía cayguts al llarch del cos.
