Ple d'ermilla i amb aquest aire que tinc que, vaja, que no hi puc fer més, també amb el mostruari al bagul, per si podia caure alguna nota, vareig aprendre de dir malage, ezo e, mala follá i quatre termes de l'andalús, me'n vareig anar cap a Sevilla, terra on no hi ha hagut mai cap Tenorio, i en dos mesos no volgueu sapiguer el mal que vaig arribar a fer en aquella terra que els xatos són unes copetes de vidre. Les conquistava com a preu fet. Giraven els ulls cap a mi, jo cap an elles i dona al cove. (Algunes dones sospiren). No sospireu que hi ha home per totes. Però la plaça d'Andalusia era poc per mi, ja estava esbravada. I jo que sí, cap a l'Argentina. Al Brasil, com que hi vaig fer escala, vaig tombar cinc o sis negrites que no he apuntat a l'inventari perquè el negre a mi no em vesteix. Peró, ah, companys, entro a Buenos Aires i demaneu-ne allí d'estropici. Poso un anunci a La Nación: «Ha llegado Luisito de Sabadell y venga farra.»
I que vol dir farra.
