quius fa planyer, la mia anima en aqueſt mon ſentiria gloria. E lo que dich a la mageſtat voſtra es perqueu conech en la alteracio de la voſtra cara, que ſo cert que es quitia de tota culpa. Neceſſaria coſa es ſi voleu que viſqua que mudeu la voſtra cara, e que no ſiau deſconexent vers mi: perqueus ſuplich, encara que de mi acabat remey no ſpereu atenyer, almenys no pora eſſer que algun util non vinga a la voſtra exellent perſona. E dexant la major part de mes paraules perque veig no tendria temps de poder les recitar, ſolament dire la ſtrema pena que lo meu cor en ſi porta com no puch tot lo temps de ma penoſa vida poder contemplar la voſtra ſobre ſingular bellea: ara no ſo poch content en hauer porrogat lo manament que per la mageſtat del ſenyor Emperador me era ſtat fet que anas al camp. No pogue mes retenir Tirant que dels ſeus ulls no deſtillaſſen viues lagrimes, e conegue que la Princeſa moſtraua enujarſen, e dix: Senyora, ab ſobres gran treball per no fatigar la alteſa voſtra detindre dins mi la ſtrema paſſio que la mia atribulada anima ſent, que del carçre del tan atribulat cors ſe vol partir ſi ab pena tal te de viure. E ſi la mageſtat voſtra ſe enuja de les mies atribulades paraules, aſajare ab enamorats ſerueys mudar la maluolença que en ſtrem moſtrau contra mi, moſtrant alegrar vos de la pena quem veu paſſar, e no res menys no voler conſentir que les mies mans toquen les voſtres veſtidures. Aqueſt es lo premi que yo ſpere
