lo Rey de Tuniç no ſabes noua dell, perço com en ſa terra lo hauien pres, lo feu caualcar en vna adzembla, e trames lo en vn caſtell dels ſeus quel tingueſſen be guardat per que no ſen fugis. Con Tirant ſe veu veſtit, e hague viſtes les afables paraules del capdillo ſobre los capdillos, pres molt gran conſolacio en ſi, e giras deuers la mar alſant los ulls al cel reclamant a noſtre ſenyor Deu e a tots los ſants que la mar mudar degues los ſeus coſtums, car lo vent e la mar ſe eren concordats en la ſua deſolacio: axi com lome qui eſta en leſtrem de la ſua fi e no troba loch per hon ſen puga anar. E volent caminar en la nit lo cel ſe demoſtraua blau, la luna era en lo ple que lanſaua molt gran claredat que paria que fos de dia, e ceſſat lo vent en aquella hora lo feren partir: e lo primer pas que dona exint de la caſa, caygue tot ſtes ab los braços uberts e ſteſos. Digueren tots los moros: Aço es vn gran mal ſenyal com aqueſt catiu creſtia es caygut ab los braços ſteſos, poca ſera la ſua vida. Tirant ſe fon preſtament leuat, qui hauia entes tot lo que los moros hauien dit, e dix: No haueu leuat bon juhi, car yo he nom Blanch, e la luna es clara, blanca e bella ara en aqueſta hora que ſo caygut, e la luna reſta en dret del meu cap e dels braços ſenyalant lo cami que yo dech fer, e no es reſtada atras ni al coſtat, e les mies mans ſon reſtades ubertes e ſteſes deuers la luna, perque demoſtra que yo ab ajuda de la diuina potencia tinch de
