ceſa mes la en noues de Tirant, e la Princeſa preſtament li dix: Calla, Stephania, e nom vulles mes enujar, car los ſanƈts de Paradis qui ſon caſcuns en gran auƈtoritat poſats, ſon poch anſioſos del que tu dius ni de noſtres miſeries, car ab altres coſes de virtuoſes obres noſaltres hauem a guanyar premi, qui no ſateny ſino ab merit de propia virtut: car tots aquells qui fan ſemblant damor no ſon de natura dor qui a tot lo mon plau, axi als grans com als pochs, als richs com als pobres, ni poden eſſer tots de vna voluntat, car huns ſon amichs de paraules e ſeruexen de vent, e de aço aytal fan ſemblant fins a la boca: car ſi yot recitaua tots los ſeus ſingulars aƈtes, ell es caualler no conegut ſino en temps de treues: pero yo callare fins a tant que la fortuna aduerſa done licencia a mi de parlar. Segueix ſe de tu que ab pintades paraules vols poſar ma vida en perill, e val mes que anem a dormir ans que la mia atribulada perſona paſſe mes dolor. Stephania volgue parlar, y ella nou conſenti. La Princeſa ſen parti, e Stephania reſta ab penſament de dona mortal. E axi paſſaren .ij. o .iij. dies, e la Princeſa moſtraua la cara afable a tots e per lo ſemblant a Tirant, perço com ſabia que preſtament ſen tenien de partir. E dauant Lemperador li dix: Senyor, veus aci Tirant lo voſtre virtuos Capita, lo qual pens que dins breu temps fara del Solda lo que ha fet del gran Caramany e del Rey de la ſobirana India, o axi com feu del Rey de Egipte: car
