e ſenyor de aqueſtes illes. E axi lo joue ſe parti de la coua, e ana ſen a ſos companyons a la nau, e feu ſe caualler. E apres lendema ell ana alla hon era la donzella per beſar la. E com ell la veu exir de la coua de tan leja e ſpantoſa figura, ell hague tan gran temor que fugi vers la nau: e ella lo ſegui fins a la mar. E quant ella veu que ell no tornaua deuers ella, comença a cridar grans crits com a vna perſona doloroſa, e torna ſen a ſon loch: e lo caualler mori de continent. E apres noy ha vengut caualler algu que no moris tantoſt: mas ſiy venia caualler algu qui la goſas beſar, ell no morria, ans ſeria ſenyor de tota aqueſta terra. Com lo valentiſſim caualler Spercius hague hoides les rahons del vell, ell ſtigue hun poc penſant: apres dix al vell: Digaume, bon home, es ver lo quem dieu? Reſpos lo vell: Senyor, noy poſeu dubte negu, car yous parle ab tota veritat, car tot aço e lo mes del queus he recitat es ſtat en mon temps, e nous volria hauer mentit per coſa en lo mon. En aquell punt lo caualler Spercius fon poſat en gran penſament, e no replica mes al vell: mas dix entre ſi mateix que ell volia ſperimentar aqueſta ventura, car puix noſtre Senyor lo hauia fet venir alli no ſens cauſa: e daltra part ſe veya deſeſperat com ſe trobaua en aquella illa deſerta, e no tenia manera deguna de tornar a Tirant. Per que prepoſa ſecretament, ſens ſentida de ſos companyons, de ell anar tot ſol a la coua hon era lo drach, per que ſos companyons
Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/201
Aparença