no volgueſſen anar ab ell, e deſuiar lo ab rahons del ſeu prepoſit: e per ço com era caualler de molt gran animo dellibera de morir o de complir la ventura. E de aço ell no feu deguna demoſtracio a ſos companyons, ni al vell: mas pres informacio certa deuers qual part era lo caſtell a fi que nol pogues errar: e axi aquella nit ells repoſaren en la caſa del vell. Aquella nit lo bon Spercius no dormi molt, e bon mati ans del dia ell ſe leua fengint a ſos companyons que anaua per ſcampar aygua: e aqueſts no curaren dell ſino ques tornaren a dormir. Com aqueſt fon fora del caſal pres vn baſto en la ma, que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell feu la via del caſtell, per ço com ell tenia dubte que ſi ſos companyons ſe leuauen que nol veſſen, e ana tal fins que fon al peu del caſtell. Era ja lo ſol ben exit, e lo dia clar e net, e veu la boca de la coua: e aqui ell ſe agenolla ab grandiſſima deuocio a la inmenſa bondat de noſtre Senyor que per la ſua infinida miſericordia e pietat lo volgues guardar de tot mal, el volgues liberar e donar animo que no tingues temor del drach, per que pogues traure aquella anima de pena, e fer la venir a la ſanƈta e vera fe catholica. E com hague finida la oracio ell ſe ſenya e comanas a Deu, e entra dins la coua tant com la claror li dura: e aqui ell lança vn gran crit per que lo drach lo hois. Com lo drach ſenti la veu del home iſque ab molt gran brogit. Lo caualler qui ſenti la gran remor que lo drach
