que encara que Tirant no volgues lo leuaren de terra, e pujaren lo a cauall a mal grat ſeu. Com Tirant veu que mes no podia fer abraças ab vn moro, e leua li la lança que portaua, e feri lo primer, lo ſegon, e lo terç, e mes los per terra: apres feri lo quart, cinque, ſiſe, e lanſals de la ſella axi com aquell qui era meſtre de guerra. E rompuda la lança poſa la ma a la petita acha, e tan gran colp dona a vn moro en lo cap que fins als pits lo fene. Com los moros veren a vn home ſol fer tantes armes, e fer morir tanta gent, ſtauen admirats e deyen: O Mafomet, e qui es aqueſt creſtia qui tot lo noſtre camp deſbarata? be es triſt aquell qui lo ſeu colp ſpera! Lo ſenyor Dagramunt qui en lo caſtell era feu ſe en vna fineſtra, e en la cota darmes conegue a Tirant qui tot ſol combatia, crida a grans crits e dix: Senyors, ajudau preſtament al noſtre Capita qui ſta en punt de perdre la vida. Lauors lo Rey ixque ab aquella poca gent que tenia, empero Tirant fon mal ſocorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres: e lo cauall tenia prou lançades. E per cauſa de aço fon forçat a Tirant ſe retragues, mas no a ſa voluntat, mas corrent tant com podia que fins a les portes lo ſeguiren. E en aquell cars ſtauen en tan mala ſort los creſtians, que tantes batalles com donauen totes les perdien, e los moros reſtauen viƈtorioſos: e de aço ſtauen molt agrauiats los creſtians com los moros ſe alegrauen en los lurs mals. E dix Tirant:
