Pàgina:Tradicions religiosas de Catalunya (1877).djvu/153

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


presenciar la mort inevitable de una persona benvolguda.
 Tot era quietut, no mes ressonavan los acompassats cops dels destralers. Las estellas rebotian lluny, la soca cruxia; á la fi, á forsa de suor y travall, l' arbre comensá á donar ab son balandreig senyal de perdre son plom natural, abalantsantse cap allí hont era Sant Martí.
 Llavors pararen las destraladas y un dels gentils doná una forta empenta al tronch ja consentit.
 L' arbre bambolejá, cruixí y ab gran estrépit cayguè; mes ¡cas estrany! á la senyal de la creu ab que lo va rebre lo virtuòs prelat, l' arbre cambiant de jayent, aná á caure ab gran terratrémol en direcciò oposada á la que per lley natural seguir devia.
 Los gentils llavors se agenollaren als peus del Sant y demanantli perdò seguiren la lley de Deu.