Pàgina:Tradicions religiosas de Catalunya (1877).djvu/92

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Be, be; ja que 't veus ab pit. Te aquí tens lo puntxò y lo martell, allí flameja lo fornal, arrèglat, perque certament estich rebentat y mon cos me demana descans.
 —Anéu mestre,—feu l' aprenent—ja acabarè jo la feyna.
 Y l' amo se 'n aná al llit. De tant fadigat no podia agafar lo son; aixis es que neguitòs, no podent dormir y no sentint soroll á la botiga, comensá á extranyarho, escoltant ab atenciò.
 —Aquell diantre de xicot tambè s' haurá dormit—diguè entre si mateix.—No 'l sento picar..... no sento la mantxa..... ¿Que deu fer? Potser dorm! A la seua edat la son es tan dolsa.
 Y tornava á fer orellas. Mes res; la quietu regnava en la botiga.
 Al últim se determina, salta del llit y boy de puntetas se 'n va cap allí hont havia deixat al aprenent.
 Aquest travallava. Lo passador de ferro estava estés sobre la enclusa, y l' aprenent en compte de fer los forats ab lo puntxò y á cops de martell en lo ferro caldejat, anava fentlos en lo ferro fret senzilla-