Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/103

ces que matraquessin a compàs sobre taulons. Són els cent mil espectadors acoblats dalt les tribunes que, engelebrits pel taro, piquen de peus per a escalfar-se, tot esperant que el seguici vingui. Pujo a la tribuna. L'espectacle d'aquesta no és menys curiós. De les senyores, gairebé totes calçant escarpins i tan embolicades com van amb caputxes i capes, no m'és possible reconèixer-ne ni una, com tampoc cap home, gràcies als grans tapaboques que duen.
 El decorat de la placa, tal·là tal·lera. Molt d'or fals que hauria d'ésser fi. A banda i banda de l'avinguda, dues rengles de figures heroiques, colossals i esblaimades per aquell sol glaçat, fan bon efecte. Semblen de marbre blanc. Però el marbre és guix. Allà, al fons, davant per davant de la Doma, l'estàtua de l'emperador, en bronze. Aquest bronze també és de guix. Entre cada dues estàtues, un pilar de tela, pintat i decorat amb molt mal gust, sosté una perola, plena, ara com ara, de neu. Darrera de les estàtues, rotllets de nacionals. Per damunt de les tribunes s'enlairen entenes dalt de les quals flamegen, vistosament, grans oriflames tricolors.
 Apar que ha mancat temps per a guarnir bé l'entrada gran del palau. Més enllà del reixat, han improvisat una mena d'arc triomfal fúnebre, amb draperies i gasses que el vent recargola i bat com pengerelles estantisses. Les antenes, nues i velles, que, arrenglerades, s'enlairen entre els canons, semblen, vistes de lluny, aquells lluquets