Vés al contingut

Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/106

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

trencar-s'hi el coll. Ningú l'ajuda. Un senyor, enguantat de blanc, contempla el perill i ni mou un braç. Amb tot, l'home arriba a dalt.
La munió de generals i mariscals, que figura en el seguici, fa un efecte excel·lent. El sol, escarxant-se en les cuirasses dels caçadors a cavall, els encén al pit una estrella enlluernadora. Les tres escoles militars desfilen amb escaient solemnitat. Després, l'artillería i la infanteria amb uniforme de campanya; els furgons portant la roda de recanvi darrera; els soldats el sarró a l'esquena. A certa distància, una estàtua de Lluís XIV, folgadament abillada, d'excel·lent estil i daurada pel sol, apar contemplar, embadalida, tanta pompa.
Apareix la guàrdia nacional muntada. Gran remoreig. No pas perquè ella deixi de guardar bona formació, sinó perquè és una tropa sense glòria, cosa que no escau en mig de consemblant seguici. La gent se'n riu. Prop meu sento el següent diàleg:
— Mira, aquell coronel tan gros, amb quin desgaire duu el sabre.
— Qui deu ser?
— Calla ! Si és Montalivet!... —
Ara, innombrables legions de nacionals a peu desfilen amb els fusells a la funerala sota el cel gris. Un, a cavall, al qual se li ha escorregut el xapskà i que, tot penjant-li, segueix galopant bona estona, nu de cap, és la riota de la galeria: vull dir, de cent mil espectadors.