rades. A través del vel violeta sembrat d'abelles, que el cobreix de dalt a baix, s'hi distingeixen, com a bons detalls, les àguiles batents del sòcol, les catorze Victòries que, al coroneu, sostenen, sobre una planxa, el taüt. Bé que aquest és simulat, car el de debò és invisible. L'han ficat dintre el basament, frustrant així l'emoció. És el gros defecte d'aquest carro. Amaga lo que tothom voldria veure, lo que la França ha reclamat, lo que el poble ha estat gruant, lo que tots els esguards recerquen : el taüt de Napoleó.
Damunt del fals fèretre, hi ha les insígnies de l'emperador: la corona, l'espasa, el ceptre i el mantell. Al gran espai daurat que separa les Victòries de les àguiles del basament, s'hi veuen molt marcats, malgrat la colradura d'or, els junts de la fonadura de pi. Un altre defecte. No hi ha tal or. Pi i cartró-pedra; heu's-ho aquí tot. Jo, pel carro de l'emperador, hauria volgut una magnificència ben positiva.
Pel demés, la massa d'aquell conjunt escultural no deixa pas de tenir majestat i estil, encara que aquest potser fluctuï un xic entre el renaixement i el plateresc, tant en el dibuix general com en l'ornamentació.
Dos feixos immensos de banderes, arrabassades a totes les nacions d'Europa, es balancegen amb èmfasi magnífic davant i darrera el carro.
El pes total d'aquest és de vint-i-sis mil lliures. Només la caixa imperial ja en pesa cinc mil.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/110
Aquesta pàgina ha estat revisada.
