ca, amb passamaneria d'or, dòlman blau cel, calback amb flàmula i cordons, el sabre al costat, la cartera batent-li la cuixa, l'àguila encastada a la cartutxera. La brivalla el segueix, cridant: — Visca l'Emperador!—
I això, quan tota la cerimònia ha revestit un especial caient d'escamoteig. Semblava que el govern temés el fantasma que evocava. Com si volgués i no gosés desvetllar l'adoració per Napoleó. Ha procurat esfumar tot el que li ha semblat massa gran o emocionant; disfressar lo reial i grandiós amb embolcalls mes o menys pobres; descaracteritzar el seguici imperial fent-lo exclusivament militar; posposar l'exèrcit a la guàrdia nacional; apartar dels Invàlids el Parlament; suplantar el fèretre amb ficcions de cenotàfia; quan calia, al revés, pendre Napoleó ben ingènuament, fer-se'n un honor, tractar-lo règiament i popularment com a Emperador. Així hauria estat ben magne tot lo que ara, per ben poc, no és pífia.
Passats tres mesos, avui, 11 de març de 1841, he hagut de travessar novament l'esplanada dels Invàlids. Anava a visitar un oficial malalt. Feia un temps admirable, un sol tebi i daurat, una diada més pròpia de les darreries que d'entrada de primavera.
L'esplanada està tota trasbalsada, plena de desferres de la festa funeral. Les tribunes ja
desmuntades i tot llur fustam per terra. Les plata-