bandes de gespa damunt les quals aquelles havien estat erigides, ja han reaparegut, però hòrridament destrossades en tots sentits pels solcs que hi han obert els carros de trabuc. De les estàtues que vorejaven l'avinguda, sols en queden, de dretes, dues: Marceau i Duguesclin. Arreu arreu, munts de pedres, vestigis de pedestals. Soldats, invàlids, revenedors de taronges, van i vénen per entre mig de tota aquella poesia morta.
Estols de gent que va a veure el pou artesià, passen distretament per davant dels Invàlids. En un recó solitari de l'esplanada hi ha dos òmnibus, color de xocolata (bearnesos) amb uns cartells que, amb lletres grosses, diuen:
Fa tres mesos que deien:
Al pati del Palau, el sol anima i escalfa una pila de nens i de vellets verament encisadora. És dia de visita pública. Els curiosos hi aflueixen. Els jardiners retallen el boix dels vorals dels jardinets i els lilàs comencen de poncellar. Un xaval d'uns catorze anys canta fins a esgargamellar-se, encamallat al coll de l'últim canó de mà dreta, precisament del mateix que causà la mort d'un gendarme al fer-se la primera salva el dia 15 de desembre.
