Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/133

templat ara. L'havia vist buit i destapat. Ara el tenia davant, habitat, estatjant un gran record, clos per sempre.
 He recordat que, al taller, vaig mirar molt l'interior, fixant-me sobretot en una gran veta blanquinosa que tenia la post de banús del costat dret, i que jo pensava : — Dintre pocs mesos, la tapa quedarà segellada i els meus ulls qui sap si també closos quatre mil anys abans que, a uns altres ulls humans, sigui permès veure lo que estic contemplant ara: l'interior del taüt de Napoleó. —
 Llavors, agafant uns trossos que encara no estaven encolats, els vaig examinar i sospesar. Eren d'un banús magnífic i molt massís. L'ebenista, desitjós de dar-me una idea del conjunt, va manar a sis operaris que presentessin la tapa. De cap manera vaig poder aprovar la vulgaritat de la forma adoptada per a aquell fèretre, forma que avui es dóna a tots els taüts, a tots els estotjos i arques de trussell. Jo hauria preferit que Napoleó reposés dins d'un cofre egipcia com Sesostri o d'una senzilla caixa romana com Meroveu. També la simplicitat és gran.
 Damunt la tapa, brillava en lletres molt grosses aquest nom: Napoleó. — De quin metall són aquestes lletres? — vaig preguntar a l'ebenista. — De coure; però les dauraran. — Ah, no; han d'ésser d'or — vaig replicar. — Ans d'un segle, les lletres de coure estarien rovellades i haurien rosegat la fusta. ¿Quant li podrien costar a l'Es-