Tot això ho féu d'aquell palau estant, i, dins d'aquell palau, com des de sa terenyina una aranya, aconseguí atraure's successivament i ferse'ls seus, herois, pensadors, eminències, conqueridors, reis, prínceps, emperadors: Bonapart, Sieizes, Mme. de Stael, Chateaubriand, Benjamí Constant, Alexandre de Rússia, Guillem de Prússia, Francesc d'Àustria, Lluís XVIII, Lluís Felip, tots els refulgents estels que més brillaren en la història de la darrera quarantena. Tot aqueix brillant eixam, encisat pel gran talent d'aquell home, desfilà individualment per sota el portal que avui té escrit dalt de sa llinda: Hotel Tayllerand.
Doncs ara bé: abans d'ahir, 17 de maig de 1838, aqueix home morí. Uns metges anaren a embalsamar son cos. Per fer-ho a la faisó egipciana, li van extreure l'espolla del ventre i el cervell del crani. Després, transformat ja el príncep de Tayllerand en mòmia i tancada aquesta dintre un taüt folrat de setí blanc, van retirar-se, deixant, damunt d'una taula, aquell cervell que havia pensat tantes coses, inspirat tants d'homes, bastit tants monuments, menat revolucions, enganyat tants monarques, disposat del món.
Sortits ja aquells, entrà un criat, i, al veure lo que s'havien deixat damunt la taula, exclamà: — Bo! què en farem, ara, d'això? — I recordant-se de l'imbornal del carrer, s'ho emportà i llançà el cervell a la claveguera.
Finis rerum.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/137
Aquesta pàgina ha estat validada.
