Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/201

i el nostre mal no es mou d'aquí, d'entre aquestes parets on ens té presos. I encara que el trobés, ¿com convèncer un Rabí tan sol·licitat pels acabalats i poderosos que el sospiren, a que abandoni els poblats i davalli fins a aquest escanyall tan bròfec per a guarir un pobric com tu, sepultat en un jaç tan miserable? —
 Però, escorrent-se-li per la demacrada cara dues grosses llàgrimes, el pobrissó botzinà:
 — ¡ Oh, mareta meva, estimant tant els nens, mare!... Jesús no em menysprearia a mi, que estic tan decandit, que tinc un mal tan terrible i que desitjo tant guarir...—
 I la mare, sanglotant:
 —¿Pero, fill meu — repetí — com puc deixar-te? Els camins de Galilea són llargs i la pietat dels homes curta. Ranquejant i tan esparracada i sutza, fins els cans sortirien a escometre'm. Ningú m'escoltaria, ningú voldria dir-me on és Jesús... I, fillet, qui sap si ja és mort? Ni els rics, ni els forts han pogut trobar-lo. Enviat del cel, se'ns el pot haver endut ja. Més val que ho ignorem, car amb Jesús hauria volat per sempre el consol dels afligits. —
 Llavors, traient d'entre els llardosos llençols les seves mans tremolenques, el nen insistí, somicant:
 —Mare, mareta meva, porteu-me el bon Jesús.
 I tot seguit, badant a pleret la porta, Jesús, tot somrient, digué al pobric:
 — Ja em tens aquí. —