Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/41

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Era el primer cop, puix la Sra. Aubain no era gens expansiva. La Felícia li ho agraí com una caritat, i sempre més l'estimà amb una abnegació bestial i una veneració religiosa.
 La bondat de son cor anà sobreeixint-se.
 Quan sentia al carrer els timbals d'un regiment de pas, ja sortia al portal amb una garrafa de sidra per a oferir-ne als soldats. Assistia colèrics. Protegia els polonesos fins al punt que un volia casar-se amb ella. Però un dia renyiren, perquè, tornant de l'Angelus, el va trobar a la cuina, on s'havia ficat per a pendre'n la brena, que s'estava menjant tranquil·lament.
 Després d'allò dels polonesos, allò de l'infeliç Colniche, un vell titllat d'haver comès grans crueldats durant el 93. Vivia vora el riu, encauat en les runes d'un cortal. La quitxalla se'l guaitava pels esborancs de la paret i li tirava rebles que queien sobre el jaç d'on no es podia moure, tus que tus, la llarga cabellera esbullada a la cara, els parpres roents i al braç un bony més gros que el cap. Ella li procurava roba blanca, li netejava el cau, somiava en endur-se'l al forn, on no faria cap nosa a la senyora. Quan el cranc se li rebentà, ella li curava cada dia, de vegades li duia lleminedures, l'ajeia al batarell del sol damunt de palla; i el pobre xaruc, bavejant i tremolant, esforçava sa apagada veu per a regraciarla, i, tement sempre perdre-la, ajuntava les mans així que la veia apartar-se. Morí. Ella féu dir una missa pel repòs de la seva ànima.