Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/46

estrafeia el crit de la Sra. Aubain: — Felícia, truquen, truquen! —
 Ambdós dialogaven, repetint ell, fins a fer-ho intolerable, les tres frases del seu repertori, i responent ella amb incoherències que li eixamplaven, però, el cor. En son isolament, el Lulú era per ella quasi un fill, o un enamorat. Se li enfilava al dit, li bequejava els llavis, pujava pel seu mocador, i quan ella acotava el front i rodava el cap, com solen fer als nodrissons les mares, les grans ales de la seva còfia i les ales del lloro frisaven juntes alhora.
 Quan s'ennuvolava molt i tronava, ell xisclava com si recordés els terribles tràngols de les selves nadiues. El ruiximar de la pluja l'excitava extraordinàriament, impel·lint-lo a volar a l'esvalotada fins al sostre, tombant-ho tot fins que podia eixir a l'hort a rabejar-se; però tornava tot seguit cap a un capfoguer de la llar, i saltironant per a millor eixugar-se les plomes, tantost es girava de pit com de cua.
 Un matí del terrible hivern del 1837, que ella el posà vora el foc per mor del fred, el trobà mort, potes en l'aire dins de la gàbia, probablement a causa d'una congestió. Però, amb tot i no tenir-ne cap prova, la Felícia les pegà amb què el fadrí carnisser l'havia emmetzinat amb julivert.
 Tant i tant plorava, que la senyora va dir-li: — I faci-se'l dissecar, dona! — Per veure el com, acudí a l'apotecari, que sempre havia mirat de bon ull el lloro.