del lloro. Aqueixa retirança li semblà encara major en una estampa d'Epinal que representava el baptisme de Nostre Senyor. Amb ses ales purpurines i el cos maragdí, per ella, era talment un retrat del seu Lulú.
Per això la comprà i la penjà al lloc que ocupava el comte d'Artois. Així, d'un sol cop d'ull, veia l'original i el retrat. I els arribà a associar de pensament fins a un tal punt que, santificat per la semblança amb l'Esperit Sant, aquest devingué a sos ulls més viu i comprensible. L'Etern Pare, per anunciar-se, no hauria pas preferit una au com el colom, que no té paraula, a un ancestral del Lulú. I és per això que la Felícia si, tot resant, endreçava l'esguard a l'estampa, de tant en tant es tombava un xic cap a l'ocell.
Li entraren ganes de fer-se Filla de Maria, però la Sra. Aubain la'n dissuadí.
Sobrevingué un fet d'importància: el casament de Pol.
Després d'haver, aquest, estat, primerament, passant de notari i, successivament, dependent de comerç, oficial de duanes, de contribucions, i haver àdhuc aspirat i entrat en el cos de mines i monts — tot d'una, als trenta sis anys, i com per inspiració divina, havia trobat son camí: el del cadastre, pel qual mostrava dots tan rellevants, que un inspector va protegir-lo i el casà amb la seva filla.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/50
Aquesta pàgina ha estat revisada.
